Et dec un petó...
Ahir el duia... acabat de fer...
Ens va lliscar el temps,
es va fondre entre les pells...
Les mans no van poder-lo atrapar.
Se'ns va escapar,
no vam saber-lo aturar...
I aquell bes
-el que et dec-
no vol presses
tampoc esperes...
Vol el gust a boca teva
Vol el tacte d'aquells llavis...
Els que un dia
van besar-me -massa ràpid-
i van fugir... sense intercanvi...
Encendré el foc.
El faré lent...
El que et dec
te'l faré etern...
Et dec un petó...
Te l'estic fent
a foc lent...
*
Poema de Nía Murtal.
Pintura ArtuR
16 comentaris:
Quina combinació més bonica de poema i retrat!
M'encanten aquests treballs a quatre mans ...
bon treball. M'agrada aquesta pintura.
abraçades
Gràcies, Carme !, m'agrada trobar complicitats entre imatges i paraules.
Bona setmana !.
Gràcies, Esmeralda ! Las combinacions, casi sempre enriqueixen ;)
Bona setmana !!.
Frescor i una mica de tristesa... Tot això és molt bonic i parla directament al cor. Gràcies per la teva visita ArtuR. Us envio tots els meus millors desitjos.
S'agraeix las teves paraules, Sim !.
Bona setmana i que vagi tot bé :)
un rostre enigmàtic i un poema delicat... és una bona combinació per recordar i reviure
Ben portat Artur :)
Gràcies, maria varu !.... ai,l'amor, tant enigmàtic ... ;)
Abraçades !!.
Així és, l'amor! tant enigmàtic i tant que s'ha escrit i dit i encara ningú acaba de saber exactament que és.
una abraçada... :)
Bello poema y magnifica ilustración. Saludos.
Què bonic el poema i la pintura no es queda enrere. Una bona fusió.
Aferradetes, Artur.
Ui... s'ha cruspit el meu comentari!.
Coses de la tecnologia , salluna !! ;)
Gràcies ! He pogut rescatar-lo de les urpes de bloger :DD
Aferradetes !!
Muchas gracias, Erik , un saludo !!
Ja veus, Maria...continua el misteri !! ;)
Salut !!.
Destrio mots d'un vell sac que tinc,
la teva mirada em diu, ara vinc.
Jo espero intranquil mirant
com t'apropes,pausada,
volant els cabell al vent.
Hipnotitzat no trec els ulls
dels llavis, si jo pogues
et robaria un bes.
Tan sols un
i guardar per sempre el regust
en el record
i anar morint poc a poc
de gratitud.
Ja ne'ts d'aprop.
i com un llamp
em deixes encantat
amb els llavis als teus
enxampats.
Dolces cireres
el teus llavis,
fresca síndria
la teva boca,
el paradís s'esgota
ja he vegut
fins la darrera gota
del teu verí.
Aquest bes que m'has donat
a una mort dolça
m'ha condemnat.
T'arregles el tirant
poses els cabell en lloc
i amb un petit somriure,
marxes caminant carrer avall.
Dolces cireres
el teus llavis,
fresca síndria
la teva boca.
Ara tinc un bes per tornar.
los besos son una materia prima... un ingrediente
carbohidrato esencial.... y si, mejor a fueguino lento ;)
amé el dibujo
Qui els ha tastat
queda embruixat
i sempre hi voldrà tornar !.
Gràcies, qui sap si... pel bes fet poema ;)
Alimento indispensable, Jo !.
Un abrazo ;)
Publica un comentari a l'entrada