Presència en la penombra.

 

Fotografia de ArtuR.

 

Com si les teves mans sobre els meus ulls, encara
poguessin, com antany, aturar-se amb amor,
em plau, quan penso en tu, de tancar els ulls. Sonor,
el teu record es mou en la penombra clara...

Torno a sentir els teus passos allà lluny, en la llum.
En mesuro, amb el to i el ritme, la distància.
Ara t'atures, prop. Aspiro, rosa rància,
una ràfega ardent del teu antic perfum!

Els records, els sentits, tota la meva vida,
callen, davant l'angoixa vigilant de l'oïda
que et persegueix en el silenci on et reculls.

Si ara estengués els braços en el fosca, podria
agombolar-te encara, somni de cada dia.
Però ja no hi seràs quan tornaré a obrir els ulls.

"Presència" de Màrius Torres (24 de gener, 1938).

Coses que passen (a vegades).

 

 

Esbos a llapis de ArtuR.

 

 

 A vegades passen coses, coses com la mel que s'enganxa als dits i la llepes tancant els ulls per assaborir-ne el gust amb més intensitat, com quan et mulla la pluja fina en un dia de calor, o com aquell somriure que surt d'algú que no et coneix, i amb la mirada et desitja bon dia. A vegades, aquestes coses venen amb un missatge a altes hores de la nit, i d'una veu que t'explica històries on les hores tenen pressa, però tu no te n'adones, perquè t'has quedat arraulida en aquell primer segon que li vas sentir la veu sense gosar respirar. Perquè aquestes coses no passen fins que passen, i és llavors, quan la mel que s'enganxa als dits és un xiuxiueig que et mulla com la pluja fina d'estiu mentre et diu bon dia amb un somriure encara que (de moment) no et conegui.

💋 Marta Aubà.
COSES QUE PASSEN
(A VEGADES).

Dos suspirs.

 

                                                             Il·lustració digital de ArtuR.

Et dec un petó.

Et dec un petó...

Ahir el duia... acabat de fer...

Ens va lliscar el temps,

es va fondre entre les pells...

Les mans no van poder-lo atrapar.

Se'ns va escapar,

no vam saber-lo aturar...

I aquell bes

-el que et dec-

no vol presses

tampoc esperes...

Vol el gust a boca teva

Vol el tacte d'aquells llavis...

Els que un dia

van besar-me -massa ràpid-

i van fugir... sense intercanvi...

Encendré el foc.

El faré lent...

El que et dec

te'l faré etern...

Et dec un petó...

Te l'estic fent

a foc lent... 

*

Poema de Nía Murtal.

Pintura ArtuR 

Diada de la poesía .

 

Tempera i aquarel·la ArtuR.

 «Jo sé que lo fum va a l'aire

i que l'aire va als espais;

jo sé que els recs van als rius

i que els rius van a la mar,

però los amors que passen,

me saps dir, oh dona, on van?»

 

 Víctor Balaguer, 1866-1889. "Poesia".

...et donaré música.

 

"Lucie" Dibuix digital ArtuR.

 "Quan l'ànima et faci mal, et donaré la mà;
i si això no t'arriba, et faré una abraçada,
i si això no t'arriba, et faré carícies;
i si no és suficient, et faré un petó,
si no és suficient, et faré l'amor;
i si amb tot això no en tens prou
et donaré música".

(Mechi Alvarellos, poetessa argentina).

Agraeixo al amic Xavier Pujol , per compartir aquest bell poema.

Aquest any, si !

 

Il·lustració digital ArtuR per a bossa i imant. 2022

 Si a Vilanova i la Geltrú hi ha una música que ens fa saltar i ballar, sense ni pensar-ho...aquesta és la del "Turuta" , inicialment un himne militar, però que aquí ens l'hem fet l'himne de la batalla més dolça del món ! , on cada any es produeix una guerra on no existeix guanyador ni vençut. On l'emoció, l'alegria i la il·lusió eclipsen la resta. 

I com vam dir l'any passat, en que no vam poder sortir als carrers.... "Hi tornarem !!" i així serà (dit amb la boca petita !, que mai se sap...) aquest final de febrer, tornarem a saltar al himne del Turuta, pels carrers i places del poble !.  Esteu totes i tots, convidats !!.