"..../....
Tornà a obrir les pipelles perquè li semblà sentir els sons d'una música de guitarra que arribaven des de molt a prop de la seva finestra, ara compassada amb la veu d'un al·lot que cantava fluixet :
Vós que amb so mirar matau,
matau-me sols que em mireu,
que més m'estim que em mateu
que viure si no em mirau.
Entona bé, i sa veu no sembla de cap missatge... I ella? Qui deu ser? Ben segur és sa petita de ses filles de s'amitger... No ho trob estrany que la rondin...
La curiositat pogué més que el mal de la cama i la peresa. Sense fer renou s'acostà a la finestra. A la llum de la lluna reconegué el fill petit de Gabriel Valls, que ara ja no cantava. Amb la cara alçada mirava cap a la finestra que hi havia just a damunt de la de Costura i cridava algú. Baixet, amorosint-lo, com si la besés, repetia un nom: Maria, Maria... ".
"Dins el darrer blau" de Carme Riera.(1994).
