Dins el darrer blau.

 


"..../.... 

Tornà a obrir les pipelles perquè li semblà sentir els sons d'una música de guitarra que arribaven des de molt a prop de la seva finestra, ara compassada amb la veu d'un al·lot que cantava fluixet :

           Vós que amb so mirar matau,

           matau-me sols que em mireu,

           que més m'estim que em mateu 

           que viure si no em mirau.

Entona bé, i sa veu no sembla de cap missatge... I ella? Qui deu ser? Ben segur és sa petita de ses filles de s'amitger... No ho trob estrany que la rondin...

 La curiositat pogué més que el mal de la cama i la peresa. Sense fer renou s'acostà a la finestra. A la llum de la lluna reconegué el fill petit de Gabriel Valls, que ara ja no cantava. Amb la cara alçada mirava cap a la finestra que hi havia just a damunt de la de Costura i cridava algú. Baixet, amorosint-lo, com si la besés, repetia un nom: Maria, Maria... ".

"Dins el darrer blau" de Carme Riera.(1994).

 

10 comentaris:

xavier pujol ha dit...

Una il·lustració molt poètica per unes paraules en prosa que també ho són.

Carme Rosanas ha dit...

Que bonic! Una bona combinació d’imatge i paraules. Dins del darrer blau és un llibre que vsig llegir en alguna altra vida. Ja no recordava aquest fragment tan bonic.

hanna ha dit...

Fantástica ilustración, y linda historia, Un abrazo

artur ha dit...

Moltes gràcies, per les vostres opinions !.
Salut ! :)

Eric Lavergne ha dit...

Muy bella ilustración y me encanta la historia :)

artur ha dit...

Gràcies, Eric !. Saludos !.

sa lluna ha dit...

Fantàstica il·lustració per acompanyar bellas paraules.👏

artur ha dit...

Molt agraït, Sa Lluna !.
Una abraçada :)

Jo ha dit...

Siempre me.pregunto si alguien habrá repetido mi nombre con esa dulzura...

artur ha dit...

Me gusta pensar que si, Jo ! :)