Dins el darrer blau.
"..../....
Tornà a obrir les pipelles perquè li semblà sentir els sons d'una música de guitarra que arribaven des de molt a prop de la seva finestra, ara compassada amb la veu d'un al·lot que cantava fluixet :
Vós que amb so mirar matau,
matau-me sols que em mireu,
que més m'estim que em mateu
que viure si no em mirau.
Entona bé, i sa veu no sembla de cap missatge... I ella? Qui deu ser? Ben segur és sa petita de ses filles de s'amitger... No ho trob estrany que la rondin...
La curiositat pogué més que el mal de la cama i la peresa. Sense fer renou s'acostà a la finestra. A la llum de la lluna reconegué el fill petit de Gabriel Valls, que ara ja no cantava. Amb la cara alçada mirava cap a la finestra que hi havia just a damunt de la de Costura i cridava algú. Baixet, amorosint-lo, com si la besés, repetia un nom: Maria, Maria... ".
"Dins el darrer blau" de Carme Riera.(1994).
10 comentaris:
Una il·lustració molt poètica per unes paraules en prosa que també ho són.
Que bonic! Una bona combinació d’imatge i paraules. Dins del darrer blau és un llibre que vsig llegir en alguna altra vida. Ja no recordava aquest fragment tan bonic.
Fantástica ilustración, y linda historia, Un abrazo
Moltes gràcies, per les vostres opinions !.
Salut ! :)
Muy bella ilustración y me encanta la historia :)
Gràcies, Eric !. Saludos !.
Fantàstica il·lustració per acompanyar bellas paraules.👏
Molt agraït, Sa Lluna !.
Una abraçada :)
Siempre me.pregunto si alguien habrá repetido mi nombre con esa dulzura...
Me gusta pensar que si, Jo ! :)
Publica un comentari a l'entrada