Preparar un coixí flonjo de seda i omplir-lo d’aire marí, perfumar l’ambient amb pi dels boscos i obrir persianes i finestrals. Quan entri a la sala una fada, recitar-li un vers d’aquests perquè es quedi encantada i la son l’arreli aquí fins que floreixi el jardí.
Sóc la veu de les Eves que han crescut sense Adam, sóc la lletra dels setges,
la paraula del plany,
el poema de coure,
la mirada d’aram,
el cor de l’esperança,
el bressol de la panxa.
Sóc la Flora Tristán i Alma Mahler, la Indira,
i la dona ferida sota el burka que l’aïlla;
sóc la petita etíop carregant cereals
a la terra de còdols, a la terra de fang.
Sóc totes les dones de la terra.
Avui sóc totes elles
nues, joves i belles,
velles, soles i lletges.
Sóc Hipàtia i Pandora i Antígona i Marçal.
Sóc Curie, la Marie, i Sissí enamorada
i la Joana sense el seu arc.
Sóc qui dóna, qui cria,
i qui a l’ombra s’enfila,
qui fa història petita
per escriure-la gran.
Sóc la màtria callada
que fa segles que avança
dos enrere i tres endavant.
