Un record que se'n ve i se'n fuig, complit
amb frescor i fortor d'arena brava.
Nacre rosa de pedra i l'ona blava
que es belluga i s'esmuny a l'infinit.
Tel i alè del misteri de la nit
ompli el cel, i furtant hores al dia
una dansa de veles desafia
els estels. L'aigua aprova i fa convit.
Vilanova somriu. Núvia amada
entre el fum i el treball de la jornada
mostra al món net espill de plata i llum.
Des del cor de la terra catalana
el Penedès ofrena sa germana
esclat de roses, flama i or, perfum...
"Enyorança de Vilanova i la Geltrú" de
Jaume Bru i Vidal (1922 - 2000).
11 comentaris:
Que boniques les barques!
I ben acompanyades pel poema!
Salut, Artur!
Muy bello poema, el recuerdo que permanece.
Un abrazo.
Gràcies per les teves paraules, Carme !
Bon cap de setmana :)
Así es , Maria, los recuerdos siempre permanecen...un abrazo !.
Molt boniques aquestes barcas, acompanyades pel poema potser no tindran tanta enyorança.
Aferradetes, Artur.
Tot i pot ajudar, salluna.
Moltes gràcies, salut ;)
The colours you chose for "Barques" are a pleasure for my eyes, Artur.
And thanks for introducing a "new" poet to me.
La pau de la nit.
Me gusta mucho la imagen o las pinturas de barcas acordadas en los muelles como en espera como en añoranza :)
No has vuelto a publicar.
Un abrazo.
El poema precioso, Artur. Una auténtica melodía con las rimas perfectas. Tu obra al témpera es toda una maravilla de colores.
Una abraçada :)
Moltes gràcies Artur! Em commo la teva abraçada reconfortant. GRÀCIES.
( La teva pintura té molt èxit, Bravo! :)
Que maca aquesta pintura. Jo anyoro molt el mar. És una de les coses que em fará tornar cap aquí. M'he adonat que necessito horitzó...
Una abraçada Artur
Publica un comentari a l'entrada